dimarts, 24 de novembre del 2009

ELS ARBRES DEL MEU CARRER.-

El meu carrer es molt arbrat. L’espesor al estíu es molt considerable, però al hivern, ens quedem enfront de uns veins que ni coneixem, però que hi són, i que només sabem que hi són, quand els arbres queden despullats.
Dons bé, penso que es una llàstima. Supospo que mes de una vegada haurem coincidit al pà o a la farmacia, o al súper, però no ens podem ni saludar, perque no sabem de quí es tracta. I vivim tan aprop!!! Aquests grans inconvenients, són corrents en les grands ciutats, i n’es una de les coses que menys m’agrade. Aquí tot es impersonal, ignorat tot de quasi tots, i per saber si està lluint el sol, cal llegir-ho al diari.
Els nostres veïns, potser han de menester ajud, i no s’els pot ajudar.Potser tenen necesitat de parlat amb algú i estan sols. I també nosaltres ens sentiriem más acomanyats de poder fer coneixença. Tinc ben clar que no cal pas estar sempre uns a casa dels altres, aixó mai, però poder-se saludar al matí amb secilles paraules com: Bon dia! Quina fresqueta de que fà avui!...o Va tot bé?....Caram, es donar molt, costant tan poc !!! Si algun dia veiem un camió de mudances, no tenim ni idea de si es tracte de un canvi de residencio o bé es un furt ben maquinat i organitzat. Que de mes verdes enmaduren.....

1 comentari:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:
Encare que cadasqu´u a casa seva i Dèu a la de tots es bonic que la gent es coneixe.

Aci on visc jo, es una mica com un poble.
Encare que els veins de l´escala cambien sovint.
En els jardins hi han cafeterías i la fent es reuneix.
Per altre banda al estar jo a Cáritas, amb coneix molta gent.
Ara les xafarderies no m´agraden gens.
I després de fer les atencions, sóc un llibre tancat, com una confessora, sino no podría estar a on estic.

Una abraçada.Montserrat Ll.V.